Els pallassos han condemnat un dels seus companys a la pena capital per aturar la propagació d’un virus letal, el Riure.
Cerquen un lloc per dur a terme l’execució pública, un espai que els permetrà conviure amb la hilaritat des d’ una percepció alliberada de prejudicis, sincera, aspra, pura i dura.
Una farsa inspirada en els ajusticiaments públics.
Un crim improbable, un judici dubtós i un càstig absurd.
El que no han previst és que la seva naturalesa indòmita i maldestre, així com, les seves ganes i necessitat de divertir-se, els despistaran del propòsit repetidament i hauran de trobar les eines o situacions per aterrar de nou al greu moment que han vingut a perpetrar.
El riure és la matèria mortal i el motor de l’espectacle. Desencadenar riures significa que hi ha perill de mort.
Un seguit d’execucions fallides, morts, situacions delirants i enganyoses, on serà difícil desxifrar qui és víctima i qui és botxí.
La versemblança conviurà amb el joc de la farsa. Tot és un engany.
Multimèdia
L’ajusticiament de l’artista ens interpel·lava enfront d’un desajustament molt ampli d’arbitrarietats que ens afecten com a éssers humans i com a societat.
La pena de mort, el fet més fulminant. És la voluntat d’esborrar la capacitat d’admetre la fallida del sistema.
La pena capital es presenta com una eina d’esborrar persones.
La discriminació de gènere, la incomprensió amb els refugiats o els integrismes religiosos atien la pena de sentir-nos esclafats pel capital i la lenta i penosa mort que provoca.
L’espai d’obres de construcció per representar l’obra teatral. Les obres al servei de la devastadora especulació són mortals. Són una pena. Tota pena o condemna, és una lenta mort de pena.
Al final, de manera paradoxal, potser, arribarem a provocar el desig de morir de riure, encara que sigui per confrontar-nos i fer fràgil el sistema.
El públic serà convocat a un punt de trobada a la via pública.
Els tres pallassos, en declarat conflicte entre ells, conduiran la comitiva a l’improbable cadafal.
Un espai d’obres públiques acollirà la concurrència en un acte “d’ocupació il·lícita”.
Un cop dins del recinte, es refermaran les tanques i es procedirà a acomodar els espectadors de manera improvisada, asseguts sobre pots, taulons, sacs, palets de material o bidons, on seran informats de la situació i els riscos.
La bastida d’obres esdevindrà el patíbul on tothom podrà presenciar l’execució.
D’entrada, necessitem un crim:
Els pallassos arriben amb un conflicte greu: un d’ells ha provocat la mort de riure d’una persona del públic en un espectacle anterior.
Com s’esdevé la condemna a la pena capital?
El pallasso blanc, el clown, assumeix l’acusació i apel·lant a la responsabilitat, ha decidit executar públicament el seu company.
Malgrat que, finalment es porti a terme un tribunal de pallassos, és declarat culpable i la condemna és a mort.
Com abordar l’aplicació de la pena capital?
Sens dubte ho afrontaran des del més absurd dels punts de vista possibles. La pena de mort ha estat un espectacle i un alliçonament al llarg de la història. Els protagonistes estan convençuts de l’evidència que una execució s’ha de fer públicament i deixar-ne constància.
La severitat del fet de portar a terme una execució, conviurà amb el tarannà dels pallassos, que per naturalesa gaudeixen amb allò que fan. El convenciment de perpetrar la condemna que han infringit al company els allibera de qualsevol pretext de posar en dubte la barbaritat que es proposen.
Les morts fallides donaran pas a la fantasia per descobrir altres formes de matar. Els morts del passat i del present nodriran la paradoxa d’estar-se divertint amb la bestiesa que suposa matar el company
Reflexions complementàries
Documentar-nos ha estat una necessitat i ha esdevingut molt enriquidor per des- cobrir diferents mirades a l’hora d’afrontar la temàtica que hem decidit abordar.
El fet “espectacular” de la pena de mort forma part de l’interès i el propòsit de la nostra recerca.
Ha suposat durant diversos segles de la història, un reclam popular. Des de Creta i els sacrificis al Minotaure o els circs romans, on els esclaus eren entregats a les feres, fins als adoctrinadors i morbosos ajusticiaments públics que s’oferien al poble.
Qüestionem la justícia des del nostre domini d’acció: el pallasso, com a personatge de l’escena i habitant del circ.
La pena capital serà imposada en joc rotatiu de rols, que la situació demanarà per seguir amb la farsa: botxí, víctima i salvador. El valor del tres en l’equilibri de les relacions humanes com esmenta Stephan Karpman al Triangle Dramàtic.
La postveritat ha sortit dels llibres distòpics per quedar entre nosaltres.
El veredicte estarà a mercè d’una tergiversada informació.
Inspiracions – referències
Entre d’altres, volem esmentar:
El procés de F. Kafka
L’espectacle de la pena de mort de Joan de Déu Domènech
Verdugos y torturadores de Juan Eslava Galán
La espalda del Mundo de Elías Querejeta
Les justes de Albert Camus
Decalog 5, No mataràs de Krzysztof Kieslowski
1984 de Georges Orwell.
El verdugo de Luís García Berlanga
Amnistia Intenacional / Viquipèdia.
Monty Pyton / Alain Damasio / Wajdi Mouawad.
« Como el cura, como el militar y el magistrado,
el verdugo es uno de los sostenes de esta sociedad capitalista. –¿Cuánto durarán los verdugos? -pregunta otro. –
Mientras los magistrados castiguen,
mientras los militares maten,
mientras los curas engañen…Ios habrá.»
Pío Baroja.
“On no hi ha llibertat, no hi pot haver justícia”
Pere Casaldàliga
La llei no hauria d’imitar la natura, en tot cas millorar-la. La llei l’ha inventat l’home per regular les relacions socials. La llei determina que som i com vivim. Podem acomplir-la o violar- la. La gent és lliure. La seva llibertat està restringida per la llibertat d’altres. I el càstig. El càstig és venjança. Sobretot si fa mal, sense prevenir el crim. Realment. ¿A qui fa venjança la llei? ¿Fa venjança als innocents? I els que fan la llei són innocents
Decalog 5, Krzysztof Kieslowski.
Concepte i direcció: Bet Garrell i Marcel Escolano
Direcció artística: Bet Garrell
Posada en escena: Stephane Filloc
Ajuda a l’escriptura i concepte escenogràfic : Joël Fesel
Complicitat conceptual: Johnny Torres
Interpretació: Anicet Leone, Gabriel Agosti i Marcel Escolano
Grafisme i il·lustració: Laia Sondang
Andròmina: Nartxi Azcazrgorta
Vídeo: Marc Soler
Fotos: Clara Pedrol
Producció: Caterina Fiol i Los Galindos
Difusió: Daphné Malherbe
Amb el suport de l’ICEC – Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de l’Institut Ramon Llull.
Amb la complicitat de la Taula de Cultura i Joves de St. Esteve de Palautordera, la Cia. Baró d’Evel Cirk, Carnage Productions i el Konvent de Cal Rosal, així com les àrees de Cultura dels Ajuntaments de Sant Esteve de Palautordera i de Granollers.
Suport a la creació: Ajuntament de Cardedeu – Cardedeu Inspirant Cultura
Agraïments: Adrià Naranjo, Franxi Misserachs, Imma Vilar, Antigua i Barbuda, Adriano Marçal, Joan Cruixent, Txo Titelles, Borde Basse, Jordà Ferrer, Circ Cric i tants d’altres.
L’equip artístic
Anicet Leone. Pallasso i acròbata. Aventurer de l’art i el vol. Format en arts plàstiques i a l’Escola de Circ Le Lidó a Tolouse. Ha col·laborat en diversos projectes i companyies, Crida compasny, Los Galindos etc. Actualment la seva implicació a Fliying Frenchies vehicula la seva recerca artística i inventiva.
Gabriel Agosti. Malabarista i pallasso format a l’escola de circ de Rimini i l’Escola de Circ Le Lidó a Tolouse. Actor de circ i cinema. Col·laborador de Crida Company.
Marcel Escolano. Pallasso i comediant, cofundador de la companyia Los Galindos. Direcció del projecte i actor a l’escena.
Joël Fesel. Desembarca fa vint-i-quatre anys al món de l’escena, provinent de les arts plàstiques. Cofundador del Groupe Merci – Tolouse – França. Ens acompanya en l’escriptura i la concepció escenogràfica de l’espai escènic.
Stephane Filloc. Comediant d’intervenció urbana, des de la dècada dels noranta, és un referent a França amb el seu projecte Carnage Produccions. Ha participat en projectes com Freres Grumeaux, GIGN, i un llarg etcètera. Ens ajudarà a la posada en escena i a la direcció d’actors.
Johnny Torres. Acròbata i actor de circ. Estudiós i amant de les arts del risc i la incertesa. Cofundador de: Los Galindos, el Circo de la Sombra i Circ Teatre Modern entre d’altres.
Bet Garrell. Acròbata i artista de circ. Cofundadora de la companyia Los Galindos. Direcció Artística i del projecte.
Espectacle de carrer o per espai no convencional.
Durada: aproximadament 60 minuts.
Horari d’actuació: preferentment en horari nocturn.
Públic: per a majors de 12/14 anys.
Aforament : limitat a 150 persones.
Muntatge: aprox. 4h30 – Desmuntatge: aprox. 2h.
A càrrec de l’organització:
Espai escènic:
- Mides de l’espai : 12 x 10 m
- Espai pla (sense inclinació), llis, lliure de mobiliari urbà, davant d’una façana d’habitatges o paret.
- 15 tanques de dos metres d’alçada per delimitar l’espai.
- Accés amb vehicle per càrrega i descàrrega.
Electricitat i il·luminació:
- Escomesa elèctrica: 220V/16 A.
- Poder apagar l’enllumenat públic si és necessari.
Personal:
- 1 regidor d’espai a l’arribada de la cia i a la seva sortida.
- 2 persones de càrrega i descàrrega, que ajudaran també amb les tanques.
Camerino – Permís – Pàrquing:
- Camerino per a 3 persones amb WC i dutxa amb aigua calenta.
- Aigua per beure per a 3 persones des de l’arribada de la cia fins la seva sortida.
- L’organització s’encarregarà de gestionar tots els permisos necessaris pel bon funcionament de l’obra.
- Preveure pàrquing per un comboi de camió i un remolc de 13 metres.
Nota:
- Aquest espectacle no requereix cap necessitat de so. No hi ha banda sonora i els actors parlen sense micròfons.
Contactes:
- Tècnica: Marcel Escolano tel:34 649 29 78 35
- Logística: Caterina Fiol tel:34 634 73 34 49
- Difusió: Daphné Malherbe tel:34 617 07 08 32