MDR – mort de riure


Rossinyol,
Mardi i Melon s’enfronten a un greu atzucat.

Qui els farà costat? Trobaran una solució? O hauran de ser condemnats?
Us necessiten per contagiar optimisme i atiar l’esperit crític.

Només us arrisqueu a morir de riure.

(Extensió de contingut)Posar en qüestió l’arbitrarietat de la justícia des del domini d’acció del pallasso, com a personatge en escena i habitant del circ. La seva naturalesa, indòmita i maldestre, i la seva necessitat d’existir els aboquen a una obra improbable i excèntrica, on el riure, el divertiment i la fantasia són el motor.

Els pallassos han condemnat un dels seus companys a la pena capital per aturar la propagació d’un virus letal, el Riure.

Cerquen un lloc per dur a terme l’execució pública, un espai que els permetrà conviure amb la hilaritat des d’ una percepció alliberada de prejudicis, sincera, aspra, pura i dura.

Una farsa inspirada en els ajusticiaments públics.
Un crim improbable, un judici dubtós i un càstig absurd.

El que no han previst és que la seva naturalesa indòmita i maldestre, així com, les seves ganes i necessitat de divertir-se, els despistaran del propòsit repetidament i hauran de trobar les eines o situacions per aterrar de nou al greu moment que han vingut a perpetrar.

El riure és la matèria mortal i el motor de l’espectacle. Desencadenar riures significa que hi ha perill de mort.
Un seguit d’execucions fallides, morts, situacions delirants i enganyoses, on serà difícil desxifrar qui és víctima i qui és botxí.

La versemblança conviurà amb el joc de la farsa. Tot és un engany.

Multimèdia

El públic serà convocat a un punt de trobada a la via pública.

Els tres pallassos, en declarat conflicte entre ells, conduiran la comitiva a l’improbable cadafal.

Un espai d’obres públiques acollirà la concurrència en un acte “d’ocupació il·lícita”.

Un cop dins del recinte, es refermaran les tanques i es procedirà a acomodar els espectadors de manera improvisada, asseguts sobre pots, taulons, sacs, palets de material o bidons, on seran informats de la situació i els riscos.

La bastida d’obres esdevindrà el patíbul on tothom podrà presenciar l’execució.

L’ajusticiament de l’artista ens interpel·lava enfront d’un desajustament molt ampli d’arbitrarietats que ens afecten com a éssers humans i com a societat.

La pena de mort, el fet més fulminant. És la voluntat d’esborrar la capacitat d’admetre la fallida del sistema.

La pena capital es presenta com una eina d’esborrar persones.

La discriminació de gènere, la incomprensió amb els refugiats o els integrismes religiosos atien la pena de sentir-nos esclafats pel capital i la lenta i penosa mort que provoca.

L’espai d’obres de construcció per representar l’obra teatral. Les obres al servei de la devastadora especulació són mortals. Són una pena. Tota pena o condemna, és una lenta mort de pena.

Al final, de manera paradoxal, potser, arribarem a provocar el desig de morir de riure, encara que sigui per confrontar-nos i fer fràgil el sistema.

Menú